identitats

Estic contenta perquè avui estreno una nova faceta a la meva vida. No sé com m'anirà, la veritat, però la cosa promet. Resulta que avui m'han dit que sóc una llimona. Primer no m'ho he pres gaire bé, la veritat. Home, així d'entrada igual preferia ser una floreta, però es veu que la cosa no va del que tu prefereixis o no. Després de rumiar molt, he pensat, bueno, és simpàtica, la llimona, així grogueta, amb una punta al cap i una altra punta als peus, i calla, mira, si em tombo, tinc una punta a la dreta i una a l'esquerra. He decidit documentar-me en profunditat sobre la vida de les llimones. I jo no ho sabia, però, es veu que poden tenir fills, sí, sí, i el més sorprenent és que no tenen llimonets o llimonetes, no. Resulta que tenen minipimers! Carai, quina gràcia, no? Trobo que la natura s'ha passat tres pobles amb aquesta llei, però en fi, ella és així, què hi farem. A més, resulta que jo pertanyo a la classe de llimones perennes, i no perquè no caduqui, no, perquè es veu que sí, que m'arrugaré i em quedaré més seca que una llimona seca, sinó perquè es veu que les de la meva espècie sempre tenen suc. És punyetera l'espècie aquesta perquè de vegades sembla que ja no puguin donar més, però si els minipimers insisteixen, sempre aconsegueixen treure suc, encara que sigui una goteta. No sé, no goso preguntar-me de quina pasta estan fets aquests minipimers, que sembla que se'ls en refoti que el suc sigui tan àcid, però m'han dit que és ben bé així, que ells el que volen és suc, els hi és igual com sigui, però el volen tot. I ara vés per on, m'ha entrat la meva primera gran preocupació existencial. Sóc una llimona. Sóc una llimona perenne. Sóc una bona llimona perenne! I m'haig de comportar com a tal, així que demà, quan els minipimers es despertin i em vinguin amb les seves revolucions de tot per minut, els diré: d'acord, d'acord, el suc serà per vosaltres, però la pell me la quedo pel gintonic. Faltaria més.