el arquitecto

el que no lo busca porque ya lo tiene,
el que, ciertamente, duda,
el que no está porque ya estuvo,
el que se disfraza, transparente,
el que con recelo, muestra,
el que aplasta, con evidencia,
el que baste los bastidores,
para que corran sus ayudantes,
el que lo construye
lo arma
lo alza
el que va por delante,
y yo,
delinenante, aprendiz, dibujante,
trepo impaciente,
avanzo, caigo, vivo,
y cuando desde las grietas,
me exigen, me reclaman, me dirigen,
libre, me defiendo:
yo sólo cumplo órdenes.

tècniques

aprenc que
amb la pràctica de
s'aconsegueix desfer
i fer

a l'altra banda

per quantes escletxes et coles, eh, món d'allà...

rutes

un vol que vola, vola,
lleuger i resistent,
com l'acer.

un vol que traça,

precís,

la seva ruta,

d'allà

cap a mi.

tinc, tinc

tinc un crec a la butxaca
per mossegar
una galeta
i una presa de xocolata.

però ara l'amagaré a la màniga,
per treure'l
el dia que
crec.

tot a punt

si la cosa es quadricula,
tots els moviments
poden
jugar

les imatges

passen,
però amb els ulls oberts,
es fixen.

eh, tú, nube

tu gris no es el de los trajes elegantes,
ni el que sale por las chimeneas o los tubos de escape.
tu gris no és el del teclado de mi ordenador,
ni el de mi pulsera de plata.
tu gris no es el de los matices,
tú ya estabas antes que el blanco y el negro se mezclaran.
ese gris tuyo es tan grande como la nada,
y ocupa tanto como una lágrima,
pero si me lo prestas me pintaré un coche,
con llantas de aleación y faros de xenón,
brillantes como dos soles
o cinco goles.

el tiempo

Lo gestionamos, lo compartimos y lo compartimentamos. Lo ordenamos y lo clasificamos. Cuando pasa, hay quién ni se entera, y hay quién intenta frenarlo atacándolo con un bisturí y balas de silicona. Los más normalitos a veces nos esforzamos mucho, y logramos ganarle unos segundos, como si fuéramos Bold, y él, 100 metros lisos. A veces, le miramos impasibles, sin ganas de jugar con él. Otras veces, conseguimos entablar con él una partida de ping-pong, así, al mismo ritmo, en equilibrio, al mismo nivel. Pero al final del día, cuando la cosa ya está más pong que ping, llega el momento de reconocer la derrota, a veces dulce, a veces agria, casi siempre agridulce, y abandonándome a su paso, yo me declaro su fiel y digna perdedora.

els meus mons

projecto grans amors, grans traïcions, grans passions. projecto fum amb piano al fons, veus dolces que desgarren cançons. projecto petons apretats i sonores bufetades. projecto corbes que caminen al ritme dels ulls que miren. projecto duels en què la vida i la mort es reconeixen com a enemigues mentre es posen bé el barret. projecto blanc i negre. sense matisos.

coreografías

palabras pinza, que sujetan imágenes tendidas al sol,
imágenes ballena, que engullen palabras a la deriva,
palabras abeja, que zumban al oído de imágenes asustadas,
imágenes luz, que deslumbran a palabras sin gafas de sol,
se huyen, se buscan, se retan, se atraen,
y yo las miro, sorprendida con semejante danza,
y aplaudo.

després

som serpentines escampades al mig de la plaça,
coets esberlats, sense entranyes,
som els turistes de l'infern,
l'olor de pòlvora,
som els barrils que ja no pesen,
les cames en un terra que ja no és elàstic,
som un cel erm, sense palmeres,
som el vent ple de paraules,
la música dins la funda,
ssssshhhhh...
toca ser brigada,
quina mandra.

al taller

li va prendre mides a l'ànima
i li va escriure un vestit

oficios

debería haberme hecho cartógrafo en lugar de pirata. así ahora no pasaría nada por haber perdido el mapa del tesoro.

allà al fons

hi deu haver una festa. molta gent. molt guapa. molt morena. demà segur que se senten menys gent, menys guapa i menys morena. intento recordar quin diumenge d'agost jo també vaig estar en alguna festa allà al fons. segur que hi era, eh? això es fa quan ets molta gent, molt guapa i molt morena. el que de veritat ara em preocupa no és la gent. pel que fa al cas, com si és poca, lletja i esgrogueïda. el tema està en què no ho deuen saber. no deuen sentir el cor de la música que ballen. i jo és l'únic que sento. i està fatal. que no ho veuen que té arritmia? fa tum-tum-tumtutmtum-tum-tumtumtum-tumtum-tum. fa estona que penso que en qualsevol moment deixarà de bategar. quin fart de patir. si jo fos una mica més gent, una mica més guapa i una mica més morena hi aniria. desconnecteu-me'l, si us plau. descansi ell i tots nosaltres en pau.

activitats

apilo coses disperses,
de manera ordenada les apilo,
i més tard,
ordenant la dispersió les trobo,
i en un altre ordre de coses les reapilo.

protecció de pell

avui la meva pell ha pujat a una taula de surf,
esquivant esquitxos de clor y aftersun,
surfejava la meva pell, a sobre d'aquella onada gegant, tatuada i foradada,
i en tambalejant equilibri,
ha aconseguit mantenir-se intacta,
lliure,
lluny,
enganxadeta a mi.

compañeras

decidió teñirle las canas
para que pareciera más joven
y cambiarle el vestuario
para que pareciera otra
decidió maquillarla
para que pareciera más guapa
y enseñarle otro idioma
para que pareciera más lista
y cuando vio a su vieja compañera rutina,
tan joven, tan otra, tan guapa, tan lista,
se asustó un poco.

mafaldejant

sí, ja sabem que té el colesterol pels núvols,
i un exèrcit d'anticossos de sida i d'hepatitis de totes les lletres,
que té el fetge destrossat i l'estòmac buit,
que els pulmons no li ventilen i que el seu cor ha patit milions de guerres.
sí, ja sabem que el pobre està fatal i que no se'n surt, però si hi hagués un metge del món, a on li clavaria l'agulla per saber com està?

fer

n'hi ha que fan amb el cap,
i n'hi que fan amb els peus,
n'hi ha d'altres que fan amb les mans,
i d'altres que fan amb els ulls,
n'hi ha que fan amb tot el cos,
i n'hi ha que desfan el que els altres han fet,
també n'hi ha que fan veure que fan,
amb el cap, amb els peus, amb les mans, amb els ulls, amb tot el cos,
però el fer es fa sense el cor?